Reconstruir un rostre reconeixible és fàcil: recordem bé tots els nostres amics. Tot i així, un retrat concret i reeixit està composat per múltiples capes d’imatges. Cap imatge pintada ni cap mirada sostinguda no pot separar el temps del procés de reconeixement. La fotografia instantània semblaria, malgrat tot, capaç de justament això en el tant anunciat instant decisiu. Però un moment és una eternitat a una escala diferent. Bilions de fotons arriben en un “instant” i el subjecte no pot ser, per la pròpia definició d’ésser viu, exactament el mateix al principi i al final del “moment decisiu”. Com reconstruim llavors un retrat estàtic a partir d’aquesta informació temporal?
Possible d’oblidar és una aproximació a aquesta pregunta. Presentant-nos imatges que semblen multiplicar-se davant de la nostra mirada, ens recorda que allò que percevem com a únic a la nostra escala depèn de la reconstrucció d’una ficció convenient. Recordar a gent que coneixiem, però a qui hem parcialment oblidat requereix que les nostres ments reconstrueixin, a partir d’algunes imatges parcials, un possible retrat, que pot o no ajustar-se a la realitat. Aquest retrat imaginari, tot i així, és una representació perfecta del que hem retingut del subjecte en qüestió: una interpretació subjectiva de les emocions i les experiències que perduren lligades a una gran dosi d’oblit.
|
|
