La forma, com es defineix normalment, implica la creació o el reconeixement dels límits. Així doncs, comprendre la forma i com es genera (morfogènesi) requereix dilucidar el límit essencial dels elements dins de la continuïtat de la matèria i el temps. El desenvolupament embrionari exemplifica la importància de la forma que en aquest context s'ha equiparat, al llarg de la història, amb la perfecció divina, amb el potencial de desenvolupament, la constant evolució, el resultat de l'oportunitat i necessitat cegues i, fins i tot, al disseny intel·ligent. És possible que els esmentats assumptes polítics i filosòfics estiguin, de fet, relacionats amb els límits, i els límits a la vegada es relacionin íntimament amb el poder. La idea de la forma és llavors una necessitat biològica i una poderosa eina ideològica.
Paisatges Mínims representa una exploració de la forma en la seva essència desproveïda d'elements distraients. Les imatges fotogràfiques mostren illes negres formant arxipèlags de significats implícits i explícits, que es converteixen en paisatges imaginaris dins de la ment de l'espectador. Les imatges de Paisatges Mínims són condensacions de paisatges classificats en diferents límits i les aproximacions de formes vivents reals en la perfecció minimalista clàssica (l'esfera, el cub...). Elles representen el resultat d'una extensa meditació sobre el significat dels paisatges, consegüent a la meva sèrie prèvia Paisatges Embrionaris. Els continguts de Paisatges Mínims no són estàtics ni estan exempts de profunditat. En les seves formes, ara perfectes, algunes boniques i altres monstruoses, és present la llavor de la novetat representada com a límit subliminal imperfecte que anuncia la possibilitat de canvi. El poder d'un paisatge recau en les possibilitats i combinacions de significats, codificats en els seus límits essencials i encara imperfectes. El poder de crear imatges jau en l'habilitat de dictaminar o restringir els seus límits i amb això els seus significats.
|
|
