Tanca els ulls i pensa en algú que coneguis bé. Imagina el seu rostre. Delínia les seves celles, els seus llavis, el color dels seus iris i els seus cabells. Concreta la forma del seu nas, la mida de les seves pupil·les, la prominència dels seus pòmuls. Imagina la seva mirada, la manera com es sosté el cap... La individualitat roman tot i que no poguem recordar cada aspecte de la persona en qui estem pensant i, tot i així, la podriem reconèixer en qualsevol lloc, a qualsevol moment. Què és el que recordem, doncs? La memòria busca entre la descomposició del retrat a través del temps, salvat per la capacitat del nostre cervell per a reconstruir, fins a un cert nivell, el que manca. Però què succeeix quan el subjecte manca d’identitat i, tot i així, és (era) un individu? Quan és que el rastre d’una persona no és res més que això? Què és el que delimita la frontera a partir de la qual la memòria fracassa? Podem saber qui eren realment les persones desconegudes, a qui només el fotògraf ha dotat de realitat? Memòria presenta retrats que es descomposen en la nostra mirada –literalment per la interferència d’ imatges del nostre cervell- i ens demana (els subjectes ens demanen) desesperadament que els reconstruim, que preservem la seva identitat i la seva personalitat. Però només podem imaginar-la, descobrint la identitat com el que realment és: una ficció vertadera.
|
|
